Europa davant un feminisme interseccional

L’any 2017 la paraula més buscada segons el diccionari MerriamWebster va ser “feminisme”. Al 2018 el 8M cridava sororitat i enllaçava les generacions dels primers moviments feministes amb l’ara. Durant segles, aquestes dones van rebel·lar-se per lluitar contra l’status quo masculí que els hi imposava la consciència d’incapacitat en l’esfera pública. Elles van ser les primeres a refusar el rol de cures de la llar i marit per clamar que el que és particular és polític i la seva situació insostenible.

Mary Wollstonecraft demanava l’accés a l’educació a “Vindicació dels Drets de les Dones” (1782), Clara Zetkin, impulsora del 8M, els drets polítics de les dones o, Simonede Beaviour qüestionava el gènere femení amb “El segon Gènere” (1949). Totes amb obres transcendentals pròpies de cadascuna de les onades feministes. Amb molt més que el sexe en comú. Totes blanques, burgeses i europees.

Així doncs, creuant encerts i errors avui sostenim la màxima de Beaviour “dona no es neix, es fa”, resultat de la dominació política de la dona com a producte del patriarcat. Tanmateix, la sexualitat no ha estat l’únic condicionant que ha determinat políticament la dona. L’ètnia, l’origen o la classe social continuen obstaculitzant-la un cop més. Diferents formes de ser dona acullen diferents condicionants que l’hipersexualitzará o no; que la “alteritzarà” o no; que la precaritzarà o no. D’aquest tipus de feminisme, perquè en són plurals, se’n diu interseccional i és particularment necessari a Europa, on només al 2015 van migrar 2,7 milions de persones nascudes fora del continent i, de les quals un 44% eren dones joves amb una mitjana de 27 anys, segons dades d’EUROSTAT. Per això és tan important, escoltar, qüestionar i denunciar els dobles condicionants que les dones racialitzades patim.

El Marroc, Turquia, Algèria, l’Índia, l’Equador o Colòmbia són només els principals Estats des d’on les migrants provenen. Regions que alberguen dones amb colors de pell diversos i identitats heterogènies. Dones, que un cop arriben a territori europeu, seran construïdes políticament per identitats que determinaran els seus privilegis i opressions dins la nomenclatura social. Negra, lesbiana i de classe treballadora són alguns. “La Política sexual” (1970) de Kate Millet va il·lustrar brillantment l’enllaç entre gènere i ètnia definit per “una intel·ligència inferior, l’instintivisme i la sensualitat” que encara avui s’atribueixen a la dona negra i migrant. A això se li afegeix una erotització que ens deshumanitza com a persones de minories discriminades. Encara avui, som testimonis d’estereotips, comentaris i comportaments racistes basats en un passat colonialista, del qual és difícil desapropiar-se culturalment.

Entre converses és comú copsar-te amb quelcom comentari que, conscient o inconscientment, inferioritza a la dona pel seu color de pell o origen. Més perillós és encara, el tipus de feminisme occidental, i subtilment colonial, que distingeixen el “nosaltres” de “l’altre” tot oposant la condició de moderna/tradicional, religiosa/independent, presonera de l’espai domèstic ​versus lliure i propietària del seu cos. Per contra, el feminisme interseccional integra les diferents identitats socials i ètniques macro i micro socials, que es nodreixen entre si i que per tant, no poden ser subjecte d’anàlisi i critica per separades.

Davant les contínues migracions a escala europea adherides a un globalisme incessant, cal replantejar el diàleg intercultural i fer les reformulacions feministes que calguin per reforçar la lluita de totes per a totes. Representant a dones negres, blanques, islàmiques, sud-americanes, gitanes o transsexuals i deconstruint les identitats polítiques que ens discrimina.La història dels moviments feministes ha d’albergar la sororitat interseccional per seguir conquerint 8M diaris i plurals.